És un problema que arrosseguem de fa molts anys. Que ha dificultat el seu autogovern i que ha frenat el seu progrés, tant econòmicament com socialment. D’una manera creixent. Una evolució que la crisi d’aquests darrers anys ha agreujat i accelerat.
No hi ha dubte que el finançament de Catalunya seria sensiblement millor si es rebaixés el dèficit fiscal que any rere any ha d’arrossegar. I que va molt més enllà –en la quantitat i en el temps– del que en concepte de solidaritat en justícia Catalunya hauria d’afrontar. Aquest dèficit està conduint a una situació en què Catalunya no està en condicions ni d’exercir un autèntic autogovern, ni de fer una política d’estímul econòmic i de modernització, ni de consolidar un bon estat del benestar i una societat cohesionada i integradora. Ara la crisi ha agreujat la situació, però el mal finançament no és conjuntural. Ve de lluny, i si no hi ha canvis en el sistema serà inviable qualsevol projecte de Catalunya com a país de progrés econòmic i social, de modernització i d’identitat ben afermada.
Catalunya, tal i com els catalans la desitgen i tenen dret a actuar perquè així sigui, no és viable amb l’Estatut tal i com ha quedat després de la sentència del Tribunal Constitucional, i no és viable amb la norma de finançament que se li imposa. Per tant, és obligat que el Govern de Catalunya reclami que d’una vegada se’n faci una revisió justa, i cal que en aquesta reclamació pugui comptar amb el màxim suport del país.
Ja veurem quina resposta donen els partits polítics. Si serà francament positiva o de fer veure que diuen que sí però de fet diuen que no. La situació és prou greu per esperar que tots ells, o quasi tots, donin una resposta franca. El mateix cal esperar dels sindicats. I del món empresarial. I del conjunt de la societat. Resposta franca vol dir no utilitzar subterfugis. I un d’ells, ja conegut, és desviar el centre d’atenció cap a aspectes també econòmics, però que no són el finançament de les institucions, i que sovint no són compromisos d’execució ni peremptòria ni puntual.
Un argument d’aquests –que no és nou i del qual es torna a parlar– és el que situa en segon terme el finançament de la Generalitat i que propugna que si de cas es redueixi el dèficit fiscal amb més inversió de l’Estat a Catalunya. Això no respon a la idea d’autogovern. L’Estat ha d’invertir a Catalunya el que per les seves competències li toca invertir, i això no és autogovern. Són infraestructures que directament no són competència de la Generalitat. Ho són com a màxim pel grau de pressió que pugui fer per sobre l’Administració Central. Pressió política, no econòmica.
I poden ser bones per al país. De fet, ho solen ser. Però voler desviar cap això la millora del tracte financer que rep Catalunya i tenir la intenció de no comprometre’s amb una millora del finançament de la Generalitat pot tenir diversos efectes. Pot perjudicar molts aspectes de la societat, l’economia, l’estat del benestar, la cultura, la recerca, etc.
Perquè, a Catalunya, qui paga l’ensenyament, des dels mestres als edificis? Qui paga la sanitat i tot el personal sanitari? Qui paga el PIRMI? Qui paga les universitats? Qui paga les residències de gent gran? Qui paga els ajuts a les entitats que s’ocupen de persones amb un tipus o altre de discapacitat? Qui paga les actuacions d’acolliment de la immigració? Qui paga tantes i tantes iniciatives culturals i artístiques? Qui paga una bona part de les carreteres, ferrocarrils i obres hidràuliques que són competència de la Generalitat? Qui paga tot això? Qui paga la recerca? Qui paga les persones? Qui paga els mossos d’esquadra?
La gran majoria d’aquestes despeses van a càrrec de la Generalitat. Perquè en té la competència. I si el finançament de la Generalitat és injust i deficient, tot això portarà a serioses dificultats.
Més d’una vegada m’he trobat amb gent preocupada que em demanava una actuació meva en termes d’infraestructures o de fiscalitat que l’afectaven directament però que no depenen de la Generalitat. I les feia tan bé com podia si em semblaven pertinents. Però després preguntava: «T’has plantejat mai el tema del finançament de la Generalitat?». I alguns em deien: «Bé, això és cosa vostra. Dels polítics, de la Generalitat».
Aquesta actitud, que ara torna a aparèixer, s’ha de denunciar. La inversió directa de l’Estat ha de ser la que ha de ser, però el funcionament de Catalunya com a país –dels mestres als bombers, del suport al turisme als metges i les infermeres– passa per la Generalitat, i serà millor o pitjor si el finançament de la Generalitat és o no adequat.
Repetim-ho: de la Generalitat. I per tant de les finances de la Generalitat. Del pacte fiscal. No comencem ja ara a amagar l’ou.
És un problema que arrosseguem de fa molts anys. Que ha dificultat el seu autogovern i que ha frenat el seu progrés, tant econòmicament com socialment. D’una manera creixent. Una evolució que la crisi d’aquests darrers anys ha agreujat i accelerat.
No hi ha dubte que el finançament de Catalunya seria sensiblement millor si es rebaixés el dèficit fiscal que any rere any ha d’arrossegar. I que va molt més enllà –en la quantitat i en el temps– del que en concepte de solidaritat en justícia Catalunya hauria d’afrontar. Aquest dèficit està conduint a una situació en què Catalunya no està en condicions ni d’exercir un autèntic autogovern, ni de fer una política d’estímul econòmic i de modernització, ni de consolidar un bon estat del benestar i una societat cohesionada i integradora. Ara la crisi ha agreujat la situació, però el mal finançament no és conjuntural. Ve de lluny, i si no hi ha canvis en el sistema serà inviable qualsevol projecte de Catalunya com a país de progrés econòmic i social, de modernització i d’identitat ben afermada.
Catalunya, tal i com els catalans la desitgen i tenen dret a actuar perquè així sigui, no és viable amb l’Estatut tal i com ha quedat després de la sentència del Tribunal Constitucional, i no és viable amb la norma de finançament que se li imposa. Per tant, és obligat que el Govern de Catalunya reclami que d’una vegada se’n faci una revisió justa, i cal que en aquesta reclamació pugui comptar amb el màxim suport del país.
Ja veurem quina resposta donen els partits polítics. Si serà francament positiva o de fer veure que diuen que sí però de fet diuen que no. La situació és prou greu per esperar que tots ells, o quasi tots, donin una resposta franca. El mateix cal esperar dels sindicats. I del món empresarial. I del conjunt de la societat. Resposta franca vol dir no utilitzar subterfugis. I un d’ells, ja conegut, és desviar el centre d’atenció cap a aspectes també econòmics, però que no són el finançament de les institucions, i que sovint no són compromisos d’execució ni peremptòria ni puntual.
Un argument d’aquests –que no és nou i del qual es torna a parlar– és el que situa en segon terme el finançament de la Generalitat i que propugna que si de cas es redueixi el dèficit fiscal amb més inversió de l’Estat a Catalunya. Això no respon a la idea d’autogovern. L’Estat ha d’invertir a Catalunya el que per les seves competències li toca invertir, i això no és autogovern. Són infraestructures que directament no són competència de la Generalitat. Ho són com a màxim pel grau de pressió que pugui fer per sobre l’Administració Central. Pressió política, no econòmica.
I poden ser bones per al país. De fet, ho solen ser. Però voler desviar cap això la millora del tracte financer que rep Catalunya i tenir la intenció de no comprometre’s amb una millora del finançament de la Generalitat pot tenir diversos efectes. Pot perjudicar molts aspectes de la societat, l’economia, l’estat del benestar, la cultura, la recerca, etc.
Perquè, a Catalunya, qui paga l’ensenyament, des dels mestres als edificis? Qui paga la sanitat i tot el personal sanitari? Qui paga el PIRMI? Qui paga les universitats? Qui paga les residències de gent gran? Qui paga els ajuts a les entitats que s’ocupen de persones amb un tipus o altre de discapacitat? Qui paga les actuacions d’acolliment de la immigració? Qui paga tantes i tantes iniciatives culturals i artístiques? Qui paga una bona part de les carreteres, ferrocarrils i obres hidràuliques que són competència de la Generalitat? Qui paga tot això? Qui paga la recerca? Qui paga les persones? Qui paga els mossos d’esquadra?
La gran majoria d’aquestes despeses van a càrrec de la Generalitat. Perquè en té la competència. I si el finançament de la Generalitat és injust i deficient, tot això portarà a serioses dificultats.
Més d’una vegada m’he trobat amb gent preocupada que em demanava una actuació meva en termes d’infraestructures o de fiscalitat que l’afectaven directament però que no depenen de la Generalitat. I les feia tan bé com podia si em semblaven pertinents. Però després preguntava: «T’has plantejat mai el tema del finançament de la Generalitat?». I alguns em deien: «Bé, això és cosa vostra. Dels polítics, de la Generalitat».
Aquesta actitud, que ara torna a aparèixer, s’ha de denunciar. La inversió directa de l’Estat ha de ser la que ha de ser, però el funcionament de Catalunya com a país –dels mestres als bombers, del suport al turisme als metges i les infermeres– passa per la Generalitat, i serà millor o pitjor si el finançament de la Generalitat és o no adequat.
Repetim-ho: de la Generalitat. I per tant de les finances de la Generalitat. Del pacte fiscal. No comencem ja ara a amagar l’ou.
Jordi Pujol
SALUT I CALERS
